Com podem assolir la convivencia entre cultures?

Molta gent pot pensar que la convivencia entre cultures és impossible, però jo considero que amb una mica de tolerància per ambdues parts, es pot aconseguir aquesta situació d'integrament de diferents cultures en un mateix territori.
Un altre aspecte important per assolir la convivència de les cultures, és la comprensió de les costums, tradicions, etc. de l'altre cultura. Un bon exemple, és la situació que es viu a Espanya en aquest moment. Actualment en el territori espanyol, la situació d'alguns mussulmans, és d'acceptació i d'altres de rebuig. Aquest rebuig es produit per alguns espanyols, però també per els pròpis musulmans, que no volen acostumarse a les nostres tradicions. Jo accepto el ramadam, i la resta de tradicions, però, com es troben a Espanya, les dones no haurien de portar el bel.
En molts casos aquesta tolerància necessària, pot arribar a pasar els límits, com és el cas de la mesquita que l'ajuntament volía construir amb diners públics a la ciutat de Badalona. Està bé ser solidaris i tolerants, però fins a cert punt.

SAMUEL HUNTINGTON

VIDA

Samuel P. Huntington, nascut el 1927 als EUA, és un politòleg de relleu internacional; avui exerceix de professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard. El 1970 fundà la revista Foreing Policy ("Política Exterior"), el 1977 entrà a formar part del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca. La seva primera obra important és de 1968: L'ordre polític en les societats en canvi. El 1991 publicà La tercera ona. La democratització a finals del segle XX; però l'obra que ha posat Huntington en la llista dels investigadors actuals més influents és The clash of civilitzations and the remarking of world order ("El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial"), de 1996. Quin és el nucli de l'argumentació de Huntington?

OBRA

Durant les dècades de la guerra freda, exposa Huntington, els conflictes mundials tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic; inicialment el planeta estava configurat en dos blocs, l'occidental o capitalista i el bloc comunista; posteriorment, es formà un tercer bloc, el dels països no alineats. Amb l'enderrocament del bloc comunista s'esperava que l'altre bloc, l'occidental, s'imposés plenament, però no ha estat ben bé així sinó que, altrament, ha emergit un món plural, un món de civilitzacions. No s'ha instaurat, com molts profetitzaven, la victòria final d'Occident sinó que s'ha esdevingut un ressorgiment o una reafirmació de velles civilitzacions. Ressorgiment i reafirmació que han comportat un allunyament i un rebuig d'allò que prové d'Occident, que ha comportat un retorn als més autòctons orígens culturals: uns orígens que són fonamentalment religiosos. Així, doncs, emergeixen unes velles civilitzacions que tenen en una religió la seva més profunda identitat.
Quines són aquestes civilitzacions emergents? Huntington constata el ressorgiment islàmic (molts països que en les dècades de la guerra freda assumien el marxisme-leninisme o que formaven part dels països no alineats, actualment troben la seva identitat i esperança en l'islam), la civilització xinesa (la mil·lenària Xina recupera el confucionisme, la concepció de la vida del mestre Confuci, del segle VI abans de Crist), la civilització japonesa (formada a partir de la xinesa però amb tradicions pròpies), la civilització hindú (que té un nucli cultural de més de tres mil cinc cents anys), la civilització ortodoxa (emparentada amb l'Occidental però que remarca les diferències), també la civilització budista i, amb futur imprecís, la civilització africana i la llatinoamericana.
Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu que, per via del desafiament demogràfic (el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana) o per via del creixement econòmic (el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta) o per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals. Així, un xoc de civilitzacions, d'aquestes civilització arrelades a religions, dominarà la política a escala mundial: en les fronteres entre civilitzacions es produiran les batalles del futur. Una d'aquestes fronteres o línies de fractura passa precisament per l'ex-Iugoslàvia dividint els seus pobles.
El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquesta situació, si volen evitar perillosos enfrontaments, és urgent cercar els atributs comuns a totes les civilitzacions, és a dir, hem de cercar, acceptant la diversitat, la moralitat mínima que es deriva de la comú condició humana.

JEAN-JACQUES ROUSSEAU

Nació en Ginebra el 28 de junio de 1712. Era hijo de Isaac Rousseau (Ginebra, 1672 - Nyon, 1747), relojero como su padre y su abuelo, y de Suzanne Bernard (Ginebra, 1673 - Ginebra, 1712), que muere el 7 de julio de 1712, a sólo nueve días del nacimiento de Jean-Jacques, ella también era hija del relojero Jacques Bernard. Huérfano de madre, a los nueve años, pasa a ser criado por su tío materno Samuel Bernard, pastor protestante, que Jean-Jacques toma como si fuera su abuelo. Su familia, de origen francés, debe exiliarse a Ginebra en 1549 a causa de la persecución religiosa. Su padre lo abandona a sus 10 años, teniendo una infancia, una educación y unos comienzos muy difíciles. Pasa dos años en casa del pastor Lambercier, en Bossey (al pie del Salève, al sur de Ginebra) (1722 - 1724). Su tío le consigue trabajo como aprendiz de relojero, y en 1725 con un maestro grabador.
«Renunciar a la libertad es renunciar a la cualidad de hombres, a los derechos de humanidad e incluso a los deberes.»
(Del contrato social)
A los dieciséis años huyó de su localidad natal tras pasar tantas dificultades. Más tarde se estableció en Annecy, tutelado por Madame de Warens, quien le proporcionó una educación esmerada y ayudó en su afición por la música. Tras una enfermedad grave, debió residir en Montpellier por un periodo de seis semanas para reponerse. A su regreso, fue preceptor en Lyon y contactó con Fontenelle, Diderot, Rameau y Marivaux. Pasó más tarde a ser en la que ejercerá diferentes oficios relacionados con las letras y la música. Recorrerá muchos kilómetros a pie por la zona de los Alpes a través de los cuales forjará su carácter de «paseante solitario».
Su vida se estabiliza un poco en 1745 cuando llega por segunda vez a París. Se casa con Thérèse Levasseur y entra en contacto con otros ilustrados como D'Alembert, Voltaire, Rameau, Diderot... Es a partir de este periodo cuando se inicia la producción escrita de Rousseau que lo ha hecho ocupar un importante lugar en la tradición ilustrada europea. Cuando finalizó su estancia en París, y ya tras haber estado en un buen contacto con otros ilustrados se traslada a Ermenonville, donde fallece después de un paro cardíaco, cuando estaba en su casa.

Legado filosófico
En 1762, la publicación de El contrato social fue causa de su expulsión de Francia, refugiándose en Neuchatel. Uno de los temas fundamentales de la obra es la soberanía (tema fundamental de la filosofía occidental de la modernidad). Para el autor soberanía es sinónimo de voluntad general, en tanto que sólo la voluntad general del pueblo puede constituirse en ley. Esta es indivisible y no puede ser representada. Por lo tanto la soberanía radica en el todo (el pueblo en su totalidad), no puede dividirse en partes (como los poderes) y menos todavía ser representada por un parlamento electo (porque de esta manera el hombre sería libre solo cuando elige a sus representantes legisladores, pero después volvería a ser esclavo). Soberanía y Estado son términos inseparables, en tanto que el Estado se mantiene en el poder soberano. De esta manera para Rousseau el principio fundante del Estado Moderno debería ser netamente democrático, ya que el poder soberano solo es tal, cuando es la expresión de la voluntad general de todos los ciudadanos de un Estado. La voluntad general del pueblo es el denominador común de todas las voluntades particulares. Esto suena algo utópico, pero el autor contesta diciendo que si entre un grupo de hombres no hubiera ningun interés común a todos, que los pueda unir, seria imposible pensar en la sociedad civil y menos en un contrato social fundante de un Estado.
Sólo en un Estado fundado en un principio democrático, donde el poder soberano es la voluntad general de todos, el hombre puede ser realmente libre, existir auténticamente. Porque el hombre de esta manera sólo se somete a la ley que él mismo se dicta. Ni en el Estado de Naturaleza (donde está atado a sus pasiones, o bien, a las de otro) ni en otro tipo de Estado puede llegar a serlo realmente.
Pero no hay que confundir este principio fundante del Estado (a saber que solo la votación de todos puede crear ley) con el régimen o forma de gobierno. Una cosa es la forma de Estado y otra su régimen político.
El gobierno es el órgano encargado de ejecutar la voluntad general del pueblo. La ley, como expresión de la voluntad general, debe también apuntar siempre al todo y nunca a un particular. Por eso es necesario un gobierno que aplique la ley a las partes, pero éste no puede nunca dictarla, solo el pueblo entero puede hacerlo. Para Rousseau no hay un régimen político ideal o por excelencia, el tipo de régimen dependerá de la situación geográfica donde se asiente la sociedad civil y su consecuente Estado. En territorios pequeños es conveniente una democracia como forma de gobierno, en territorios medianos una Aristocracia y en un territorio grande una monarquía.

THOMAS HOBBES

Thomas Hobbes (5 de abril de 1588 — 4 de diciembre de 1679), fue un filósofo inglés, cuya obra Leviatán (1651) estableció la fundación de la mayor parte de la filosofía política occidental. Es el teórico por excelencia del absolutismo político.
Hobbes es recordado por su obra sobre la filosofía política, aunque también contribuyó en una amplia gama de campos, incluyendo historia, geometría, teología, ética, filosofía general y ciencia política.
Más tarde diría respecto a su nacimiento: "El miedo y yo nacimos gemelos", dado que su madre dio a luz de forma prematura por el terror que infundía la Armada Invencible española acercándose a costas británicas.
Ha sido considerado a lo largo de la Historia del pensamiento como una persona oscura, de hecho en 1666 en Inglaterra se quemaron sus libros por considerarle ateo. Posteriormente, tras su muerte, se vuelven a quemar públicamente sus obras. En vida Hobbes tuvo dos grandes enemigos contra los que mantuvo fuertes tensiones: la Iglesia de Inglaterra y la Universidad de Oxford. La obra de Hobbes, no obstante, es considerada como línea de ruptura con la Edad Media y sus descripciones de la realidad de la época son brutales. Estuvo siempre en contacto con la Real Sociedad de Londres, sociedad científica fundada en 1660.
La época de Hobbes se caracteriza por una gran división política la cual confrontaba dos bandos bien definidos:
- Monárquicos: que defendían la monarquía absoluta aduciendo que la legitimidad de ésta venía directamente de Dios.
- Parlamentarios: afirmaban que la soberanía debía estar compartida entre el rey y el pueblo.
Hobbes se mantenía en una postura neutra entre ambos bandos ya que si bien afirmaba que la soberanía está en el rey, su poder no provenía de Dios. El pensamiento filosófico de Hobbes se define por enmarcarse dentro del materialismo mecanicista, corriente que dice que sólo existe un "cuerpo" y niega la existencia del alma. También dice que el hombre está regido por las leyes del Universo. En estos dos conceptos su pensamiento es parecido al de Spinoza, sin embargo se diferencia en gran medida de éste al afirmar que el hombre es como una máquina, ya que según Hobbes, el hombre se mueve continuamente para alcanzar sus deseos; este movimiento se clasifica en dos tipos: de acercamiento, el hombre siempre se acerca a las cosas que desea y de alejamiento, el hombre se aleja de las cosas que ponen en peligro su vida. Así dice que la sociedad está siempre en movimiento.
Escribió Leviatán, un manual sobre la naturaleza humana y como se organiza la sociedad. Partiendo de la definición de hombre y de sus características explica la aparición del Derecho y de los distintos tipos de gobierno que son necesarios para la convivencia en la sociedad. Considera al Estado como un acuerdo natural entre los poderosos o gobernantes y los súbditos que beneficia a ambos.
Su visión del estado de naturaleza anterior a la organización social es la "guerra de todos contra todos", la vida en ese estado es solitaria, pobre, brutal y breve. Habla del derecho de naturaleza, como la libertad de utilizar el poder que cada uno tiene para garantizar la auto conservación. Cuando el hombre se da cuenta de que no puede seguir viviendo en un estado de guerra civil continua, surge la ley de naturaleza, que limita al hombre a no realizar ningún acto que atente contra su vida o la de los otros. De esto se deriva la segunda ley de naturaleza, en la cual cada hombre renuncia o transfiere su derecho a un poder absoluto que le garantice el estado de paz. Así surge el contrato social en Hobbes. Junto con los Dos Tratados sobre el Gobierno Civil de John Locke y El contrato social de Rousseau, el Leviatán es una de las primeras obras de entidad que abordan el origen de la sociedad.

Aportacions de l' antropologia cultural

Diferències entre Hobbes i Rousseau

Quines són les diferències més importants entre aquests dos filòsofs?

Thomas Hobbes:
Parteix d' una consideració pessimista del éssers humans "".
Els éssers humans viuen en una associació caòtica, on cadascun, mogut per l'egoisme propi, està en lluita permanent amb els altres. L'únic impuls natural que obra en ells és la conservació i la satisfacció de les necessitats. Només un cap fort i absolut, escollit lliurement per tots i capaç d'imposar les seves lleis, farà possible una societat on es pugui conviure en pau.

Jean-Jacques Rousseau:
Parteix de la hipòtesi d'un home natural solitari que, tot i que en principi no necessita la societat per viure, es mou, per una pietat natural o impuls benèvol cap als altres. La vida en societat arribà empès per un canvi notable en les condicions del seu hàbitat, és possible i positiva per al seu desenvolupament humà si està estructurada com una comunitat igualitària i poc nombrosa.
La sortida sería una societat justa basada en l'acord de tothom i orientada cap al bé comú.

Definicions: T.2

Raó Teòrica: És aquella que orienta cap contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat.
Raó Pràctica: Mira d’ orientar l’ acció, pel qual s’ oposa i imposa a les passions per orientar-nos cap a la consecució un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.
Metafísica: Part de la filosofia que tracta sobre alló què està mes enllà dels sentits, intenta arribar a la realitat en la seva totlitat.
Ultimitat: Característica bàsica de la metafísica, és a dir, el seu intent d’ arribar a les qüestions últimes, què són aquelles què no permeten seguir preguntant més.
Subjecte: Protagonista de l’ acció de conèixer.
Opinió (Kant): Estat del coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.
Interès emancipador: Per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió , que condueix a les ciències socials.
Dogmatisme: Veritat acceptada sense crítica. Posició d’ aquells què presuponen la capacitat de la nostra existència.
Escepticisme moderat: Típus d’ esceptivisme què cobnsidera què ens em de comportar amb alló què és més fiable.
Perspectivisme: Proposat per Jose Ortega i Gasset, manté què si és pot arribar al coeixement de la realitat, conjugant diferents perspectives.
Realisme: Model explicatiu del coneixement, què defineix què la realitat, exisiteix per si mateixa, independentment del subjecte. Coneixem la realitat tal com és.
Idealisme: Model explicatiu del coneixement, què afirma què la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix. No podem conèixer les coses com són sinó com se’ns mostren.
Noesi: Consciència que s’ obra a la realitat.
Prejudici: Judicis previs que hem de adquirir per educació, cultura, socialització, etc.
Ignorància: Estat de la ment en què s’ admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: Una afirmació s’ acepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: Considera evidents els primers principis, les dades dels sentits.
Adequació: La veritat s’ entén com una relació especial entre i
.
Coherencia: La veirtat depèn de la incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que ja tenim per certes. L’ important no és la veritat de la preposició, sinó la veritat del conjunt.
Pragmatisme: Accepta la teoria de l’adequació, però la interpreta tenint en consideració la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals. Entén l’ adequació com a adaptació: un enunciat és cert si és apte per resoldre problemes o per satisfer necesitats.
Consens: Destaca la necesitat del diàleg, com a marc per anar descobrint cooperativament la veritat de les proposicions. La veritat és fruit de l’ acord entre persones.
Contingent: Allò que és, però podría no ser.
Necessari: Allò que és i no pot no ser. (2+2=4)
Virtualitat: Conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’ un suport tècnic.

El virtual, és real?

Des del meu punt de vista tots els aspectes virtual, ja sigui el messenger, aspectes d’internet etc... considero què són irreals , perquè tot i què les podem percebre, només es tracta d‘una realitat persceptiva, sense base, degut a què només existeix dins del suport, com pot ser un ordinador.
Aquesta realitat té lloc en un espai fictici, i l‘únic què fa és crearte una il·lusió de realitat.

Esquema mètodes filosòfics

FILOSOFÍA

http://es.youtube.com/watch?v=WLSklddFFDY&feature=related

Comentari Pg.43 Doc.8

1- - La paraula veritat, s’ utilitza per designar aquelles coses certes.
- Quan una cosa és certa, també és real.
- Perquè un enunciat sigui cert, ha de concordar amb el què s’afirma.

2- La certa realitat.

3- En aquest text, l’autor afirma què la paraula veritat, es refereix a les coses certes. Diem que una cosa es veradera qua per exemple ens referim a les marques de roba. Realment, totes les samarretes són reals (existeixen), tot i què algunes pertanyen a una marca o a una altra. Una cosa falsa, és una aparença de la veritat, és a dir, irreal. N’és un bon exemple el de l’ór fals, del qual parla el text. L’ór fals, és molt semblant al real, encara què l’ór fals, és molt semblant al real, no és or, no és real.
Per referir-se a la realitat, no s’utilitza la paraula real, sinó cert o fals i autèntic o inautèntic. És considera certa una cosa, quan el que anuncia, concorda amb el què diu. El cert, és considerat alló què concorda.

4-

Comentari Pg.40 - Doc.5

1. - Hi ha diferents punts de vista depenent de la persona que ho veu.
- Cap paisatge observat, pot ser jutjat de ser una il·lusió, i cap és més real
que l’anterior.
- La realita, seria una barreja entre les perspectives observades, per aixó
diem que cap individu, té raó, dient que la seva perspectiva és vertadera.

2. Diferents perspectives, marques de l’individu.

3. Els individus, només poden coneixer una petita part de la realitat, ja que cada perspectiva és diferent, depenent de al situació i el lloc on es troben. Un individu no pot coneixer la perspectiva d’un altre, ja que les dues són completament diferents.
La realitat, que cada individu mira és falsa, però tampoc la realitat certa, per aixó, és diu que mai coneixerem la vertadera realitat, tal com és, perquè la realitat vertadera, serà una barreja de entre les perspectives de cada individu, i aquesta realitat ha de estar sotmesa a una perspectiva diferent a les altres.

4. Aquest text defensa el perspectivisme, el qual diu que si es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugant els diferents punts de vista.
El què el diferència amb el esceptivisme, ja que l’esceptivisme, considera impossible obtnir coneixements fiables, exactament tot el contrari del persceptivisme.
I amb el dogmatisme, que manifesta l’actitud ingènua dels què estan segurs de coneixer.

Podem arribar a coneixer?

Aquesta pregunta la considero una utopia, cada individu pot afirmar què coneix, quan relaciona el què sap amb el què considera cert.
La base del coneixement, és el subjecte i l'objecte, per això dic que depèn del subjecte i del que reconeix com a cert. Cada individu és lliure de sentir-se coneixedor.
Per part meva, no podem coneixer, perquè el coneixement depèn del que percebem i de la experiència, el coneixement depèn de la relació d'un conjunt de perspectives, de cada individu.

Per això el coneixement, pot consider-se inexistent.

Comentari Pg.28 - Doc.10

1. - L’objectiu de la filosofía es aclarir els pensaments, utilitzant la lógica.
- La filosofía no dóna resultats, sinó que aclara les preguntes que és fan.

2. La filosofía: Un aclariment.

3. Segons el text, la funció de la filosofía es aclarir aquells conceptes que no sebem. Wittgenstein afirma:“la filosofía no és una ciència, sinó una activitat”. Amb aquesta frase és refereix a què la filosofía, no s’encarrega d’investigar ni de coneixer, sinó d’entendre i intentar donar respostes íltimes.
La frase subrallada vol dir que la filosofía, aclareix els pensaments que a simple vista, poden semblar sense resposta(opacs), i que considerem difícils d’explicar. Wittgenstein, considera que a aquests pensaments els hem de posar uns límits molt precisos, per tal d’aclarir-los.

4. El text defensa el mètode analticolinguïstic, el cuald efensa que l’objectiu de la filosofía es entendre, i centra el seu interés en el llenguatfge.
Tot el contrari que el mètode empirista, que centra el seu interés en l’experiència sensible i la considera comn a font principal i el valor dels coneixements. També es pot comparar amb el mètode trascendental, degut a que el mètode trascendental, no intenta esbrinar quin és l’origen del coneixement, sinó que mira de fonamentra-lo i donar-ne raó.



5. En vida publicó solamente un libro: el Tractatus logico-philosophicus, que influyó en gran medida a los positivistas lógicos del Círculo de Viena, movimiento del que nunca se consideró miembro. Tiempo después, el Tractatus fue severamente criticado por el propio Wittgenstein en Los cuadernos azul y marrón y en sus Investigaciones filosóficas, ambas obras póstumas. Fue discípulo de Bertrand Russell en el Trinity College de Cambridge, donde más tarde también él llegó a ser profesor. Murió cerca de Elizabeth Anscombe, quien se encargó de que recibiera los auxilios de la Iglesia.
Ludwig Josef Johann Wittgenstein nació en Viena el 26 de abril de 1889. Al abandonar a sus abuelos paternos dejó el judaísmo para convertirse al protestantismo, él y su familia se mudaron de Sajonia (Alemania) a Viena, donde el padre de Ludwig, Karl Wittgenstein, ganó fuerza y admiración al volverse uno de los negociantes pioneros de la industria del acero y del hierro del Imperio Austrohúngaro. La madre de Ludwig se convirtió al catolicismo, y luego él la siguió, en encubierto desafío a su padre, aunque al morir no tuvo un entierro católico pues nunca practicó el Catolicismo.

Ludwig creció como el octavo y último de los hijos de una de las familias más ricas de Viena, donde se le ofreció un ambiente propicio para el arte y la intelectualidad. Sus padres eran aficionados a la música y todos sus hijos tuvieron dotes intelectuales y artísticas. La casa de los Wittgenstein atraía a gente culta, especialmente a los músicos. La familia recibía visitas frecuentes de artistas como Gustav Mahler. Toda la educación musical de Ludwig sería muy importante para él. Incluso utilizó ejemplos musicales en sus escritos filosóficos. Otra no tan afortunada herencia que pudo haber tenido fue la tendencia al suicidio: tres de sus cuatro hermanos varones se quitaron la vida. El otro (Paul Wittgenstein) se hizo pianista.
Wittgenstein mantuvo una posición muy crítica sobre sus colegas filósofos e incluso sobre lo que podían opinar de él otras figuras del ámbito científico. En sus opiniones, como siempre, no se mordía la lengua:
Me es indiferente que el científico occidental típico me comprenda o me valore, ya que no comprende el espíritu con el que escribo. Nuestra civilización se caracteriza por la palabra 'progreso'. El progreso es su forma, no una de sus cualidades, el progresar. Es típicamente constructiva. Su actividad estriba en construir un producto cada vez más complicado. Y aun la claridad está al servicio de este fin; no es un fin en sí. Para mí, por el contrario, la claridad, la transparencia, es un fin en sí. (Aforismos. Cultura y valor, 30)
Cuando acabó la Primera Guerra Mundial renunció a los $300 millones de lo heredado de su padre a favor de sus hermanas, con el acuerdo de que nunca le dieran un centavo, no amaba el dinero.
Murió en Cambridge el 29 de abril de 1951, tras negarse a recibir tratamiento médico contra el cáncer que sufría. Se dice que sus últimas palabras fueron: "Diles que mi vida fue maravillosa".

Definicions

Saber ordinari: És funda en l’experiència de la vida cuotidiana. És basa en el què de les coses.
Saber científic: Busca l’organització sistemàtica del coneixement i explicar el per què dels fets.
Saber filosófic: Cada sistema filsòfic pot valdre com una resposta, considerades com perspectives. El filòsof vol arribar a una resposta última.
Ciència(moderna): Qualsevol enunciat científic no només ha de formar part d’un saber rigorós, sinó que ha de poder verificar-se o falsar-se.
Mètode: Forma de pensar o d’actuar, prèviament planificada, ordenada i orientada a la consecució d’un fi.
Axioma: Principi fonamental indemostrable. No tots els mètodes parteixen de cossos singulars per evaluar lleis.
Inducció incompleta: És recolza en una sèrie de comprobacions generals, individuals, que no inclouen la totalitat dels casos.
Hipòtesi: Suposició provisional, que encara no ha estat confirmada.
Llei: Enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens, d’una manera regular i invariable.
Teoría: Enunciat universal, pel qual poden deduïr-setotes les lleis d’una ciència particular.
Falsació: Una hipòtesi es refuta, quan els fetsdel món, no coincideixen amb els fets deduitsd de la hipòtesi.
Comprensió: Captar-ne el sentit per situar-se dins del fets.
Mite: Fa referència a narracions fantàstiques que intenten explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes.
Mètode empiricorracional: Compta amb dues fonts de coneixement, els sentits i l’enteniment, pels quals accedim a dos nivells: El sensible i l’intel·ligible.
Mètode empirista: Tota filosofía segons la qual l’origen i el valor dels nostres coneixements depenen de l’experiència sensible.
Mètode trascendental: No mira d’esbrinar quin és l’origen del nostre saber, sinó que mira de fonamentar-lo i donar-ne raó.
Joc de llenguatge: Models que descriuen situacions comunicatives que estàn entrellaçats amb “ formes de vida “.
Hermenèutica no normativa: Considera que la filosofía ha de conformar-se en descubrir els elements que fan possible la comprensió.
Pretensions de validesa de la parla: Són les normes: veritat, veracitat, intel·ligibilitat i correcció moral. Tota comprensió que no les respecti, no serà correcte.
Ontología: Ciència que estudia l’esser.

Pg.31 - 1

Com justificaries que l'afirmació " Només se que no sé res", és una expressió que revela la saviesa de qui la pronuncia? En què consisteix la saviesa? Déntre els citats més avall, qui diries que és més savi?Raona la resposta.
b) Una vella que ha acumulat molta experiència en la seva llarga vida.
Perquè la saviesa, no només consisteix en saber molt de llibres, sinó també la experiència què dona la vida quotidiana, a les vivençes.

Pg.30 - Doc.12

A ) Per què l’existència de l’home actual és centrifuga i penúltima?Quines conseqüències té per a nosaltres?
Perquè renuncia a adoptar actituds radicals i últimes.
Angustia, coeficient de provisionalitat que amenaça dissoldre la vida contemporànea.

B ) Has viscut alguna vegada aquesta experiència que expluica Zubiri de replegar-se sobre un mateix?Enumera les preguntes que t’has fet o et fas en aquests moments de soledat.
No

C) Per Zubiri, quin és el problema de la filosofía contemporània?
La seva fórmula intel·lectual. Intenta anar més enllà d’un mateix.

Biografía
Ingresa en 1917 en el seminario de Madrid, donde estudia filosofía con Juan Zaragüeta y en 1919 con Ortega y Gasset en la Universidad de Madrid. Gana la cátedra de filosofía de esta Universidad en 1926. Con un permiso de estudios, asiste a cursos en Friburgo y Berlín, con Husserl y Heidegger. Tramita su secularización y contrae matrimonio en 1936 con Carmen Castro (hija del historiador Américo Castro).
Durante la guerra civil permanece en París donde trabaja en Física con Louis de Broglie y con Emile Benveniste en filología.
Al acabar la guerra acepta la cátedra de filosofía en Barcelona, y pide la excedencia por su descontento con el modelo de universidad vigente en aquel momento. Desde entonces impartió cursos privados, muchos de ellos publicados póstumamente. Contó entre sus díscipulos y colaboradores al jesuita español Ignacio Ellacuría y al filósofo chileno Jorge Eduardo Rivera, traductor de Ser y Tiempo, de Heidegger, asi como a el padre agustino Ángel Jubera. Falleció a la edad de 85 años en Madrid.
Su filosofía es de una gran originalidad, en ella destaca su elaboración de una nueva idea de la realidad. La realidad no es sinónimo de las cosas existentes sino que es lo presente en la percepción como siendo algo propio de lo dado, es a lo que Zubiri llama "de suyo". Ha ejercido gran influencia en la teología de la liberación y en las filosofías de la praxis contemporáneas. Durante un tiempo, para sobrevivir, se dedicó on su esposa a la traducción de textos: Una de sus traducciones más conocidas fue la que realizó de la obra "¿Qué es Metafísica?" de M. Heidegger. No fue un autor muy prolífico y durante su vida publicó: Naturaleza, Historia, Dios (1943) que es una recopilación de artículos publicados en revistas pricipalmente; Sobre la Esencia (1963) donde expone su concepción metafísica de la realidad centrada en la idea de sustantividad; y los tres tomos de Inteligencia Sentiente (Inteligencia y Realidad - 1980; Inteligencia y Logos - 1982, Inteligencia y Razón - 1983) en la que Zubiri describe su idea de lo que es la intelección del hombre. Actualmente sus cursos están siendo publicados por la Fundación Xavier Zubiri.
Obras
El hombre y su cuerpo (artículo) [1974]
Inteligencia Sentiente: Inteligencia y Razón (libro) [1983]
¿Qué es investigar? (artículo) [1983]

Pg. 21 - Doc. 4

A ) Què tenen en comú i en què es diferèncien les lleis i les teoríes científiques?
- Teories: Enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular.
- Lleis: Enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular i invariable.

B ) Busca algun exemple de teoría i indica algunes lleis que la formen.
- Teoría de la evolució:
1-- Las formas de vida no son estáticas sino que evolucionan; las especies cambian continuamente, unas se originan y otros se extinguen.

2-- El proceso de la evolución es gradual, lento y continuo, sin saltos discontinuos o cambios súbitos.

3-- Los organismos parecidos se hallan emparentados y descienden de un antepasado común. Todos los organismos vivientes pueden remontarse a un origen único de la vida.

4-- La selección natural es la llave, en dos fases, que explica todo el sistema.
- La primera fase es la producción de variabilidad: la generación de modificaciones espontáneas en los individuos.
- La segunda, la selección a través de la supervivencia en la lucha por la vida: los individuos mejor dotados, los que han nacido con modificaciones espontáneas favorables para hacer frente al medio ambiente van a tener más posibilidades de sobrevivir, de reproducirse y de dejar descendencia con estas ventajas.

Esquema mètodes científics.

Definicions

Ciutadà: Habitant d’una ciutat, amb drets i deures.
Política: Activitat, de governar. Pren les decisions adequades per beneficiar la societat.
Poder: Capacitat de amnar respecte els altres. InfluÏnt-hi.
Democràcia: Òrgan de govern en què el poble escull qui mana al govern. El poder rau en el poble.
Tiranía: Sinónim de dictadura. Qui mana ho domina tot i no deixa cap llibertat.
Drets humans: Condicions que tenen les persones i que han de ser respectades a tothom.
Estat de dret: Estat que és basa en l’imperi de la llei.
Individualisme: Manera de ser de les persones quan tot ho volen per ells i només pensen en si mateixos.
Socialisme: Sistema de govern que afirma que la societat es prèvia a l’individu.
Justícia: Quan és respecten els drets de les persoens i tothom té el que lí correspon.

Què és la filosofía?

La filosofia és la ciencia per la qual coneixem les coses, mitjançant la manera lliure de pensar. La filosofia és saber de la teva ignorancia.
És caracteritza per la formulació de preguntes sobre el sentit de la vida, la naturalesa, la vida humana, la existència...
Intenta trobar respostes a aquestes preguntes, tot i que moltes mai s’ arriben a respondre, per tant podem dir que la filosofia es incompleta i que mai tindrà fí, perque sempre estan sorgint noves preguntes a les que trobar resposta. La filosofía busca les respostes últimes.