Comentari Pg.43 Doc.8

1- - La paraula veritat, s’ utilitza per designar aquelles coses certes.
- Quan una cosa és certa, també és real.
- Perquè un enunciat sigui cert, ha de concordar amb el què s’afirma.

2- La certa realitat.

3- En aquest text, l’autor afirma què la paraula veritat, es refereix a les coses certes. Diem que una cosa es veradera qua per exemple ens referim a les marques de roba. Realment, totes les samarretes són reals (existeixen), tot i què algunes pertanyen a una marca o a una altra. Una cosa falsa, és una aparença de la veritat, és a dir, irreal. N’és un bon exemple el de l’ór fals, del qual parla el text. L’ór fals, és molt semblant al real, encara què l’ór fals, és molt semblant al real, no és or, no és real.
Per referir-se a la realitat, no s’utilitza la paraula real, sinó cert o fals i autèntic o inautèntic. És considera certa una cosa, quan el que anuncia, concorda amb el què diu. El cert, és considerat alló què concorda.

4-

Comentari Pg.40 - Doc.5

1. - Hi ha diferents punts de vista depenent de la persona que ho veu.
- Cap paisatge observat, pot ser jutjat de ser una il·lusió, i cap és més real
que l’anterior.
- La realita, seria una barreja entre les perspectives observades, per aixó
diem que cap individu, té raó, dient que la seva perspectiva és vertadera.

2. Diferents perspectives, marques de l’individu.

3. Els individus, només poden coneixer una petita part de la realitat, ja que cada perspectiva és diferent, depenent de al situació i el lloc on es troben. Un individu no pot coneixer la perspectiva d’un altre, ja que les dues són completament diferents.
La realitat, que cada individu mira és falsa, però tampoc la realitat certa, per aixó, és diu que mai coneixerem la vertadera realitat, tal com és, perquè la realitat vertadera, serà una barreja de entre les perspectives de cada individu, i aquesta realitat ha de estar sotmesa a una perspectiva diferent a les altres.

4. Aquest text defensa el perspectivisme, el qual diu que si es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugant els diferents punts de vista.
El què el diferència amb el esceptivisme, ja que l’esceptivisme, considera impossible obtnir coneixements fiables, exactament tot el contrari del persceptivisme.
I amb el dogmatisme, que manifesta l’actitud ingènua dels què estan segurs de coneixer.

Podem arribar a coneixer?

Aquesta pregunta la considero una utopia, cada individu pot afirmar què coneix, quan relaciona el què sap amb el què considera cert.
La base del coneixement, és el subjecte i l'objecte, per això dic que depèn del subjecte i del que reconeix com a cert. Cada individu és lliure de sentir-se coneixedor.
Per part meva, no podem coneixer, perquè el coneixement depèn del que percebem i de la experiència, el coneixement depèn de la relació d'un conjunt de perspectives, de cada individu.

Per això el coneixement, pot consider-se inexistent.

Comentari Pg.28 - Doc.10

1. - L’objectiu de la filosofía es aclarir els pensaments, utilitzant la lógica.
- La filosofía no dóna resultats, sinó que aclara les preguntes que és fan.

2. La filosofía: Un aclariment.

3. Segons el text, la funció de la filosofía es aclarir aquells conceptes que no sebem. Wittgenstein afirma:“la filosofía no és una ciència, sinó una activitat”. Amb aquesta frase és refereix a què la filosofía, no s’encarrega d’investigar ni de coneixer, sinó d’entendre i intentar donar respostes íltimes.
La frase subrallada vol dir que la filosofía, aclareix els pensaments que a simple vista, poden semblar sense resposta(opacs), i que considerem difícils d’explicar. Wittgenstein, considera que a aquests pensaments els hem de posar uns límits molt precisos, per tal d’aclarir-los.

4. El text defensa el mètode analticolinguïstic, el cuald efensa que l’objectiu de la filosofía es entendre, i centra el seu interés en el llenguatfge.
Tot el contrari que el mètode empirista, que centra el seu interés en l’experiència sensible i la considera comn a font principal i el valor dels coneixements. També es pot comparar amb el mètode trascendental, degut a que el mètode trascendental, no intenta esbrinar quin és l’origen del coneixement, sinó que mira de fonamentra-lo i donar-ne raó.



5. En vida publicó solamente un libro: el Tractatus logico-philosophicus, que influyó en gran medida a los positivistas lógicos del Círculo de Viena, movimiento del que nunca se consideró miembro. Tiempo después, el Tractatus fue severamente criticado por el propio Wittgenstein en Los cuadernos azul y marrón y en sus Investigaciones filosóficas, ambas obras póstumas. Fue discípulo de Bertrand Russell en el Trinity College de Cambridge, donde más tarde también él llegó a ser profesor. Murió cerca de Elizabeth Anscombe, quien se encargó de que recibiera los auxilios de la Iglesia.
Ludwig Josef Johann Wittgenstein nació en Viena el 26 de abril de 1889. Al abandonar a sus abuelos paternos dejó el judaísmo para convertirse al protestantismo, él y su familia se mudaron de Sajonia (Alemania) a Viena, donde el padre de Ludwig, Karl Wittgenstein, ganó fuerza y admiración al volverse uno de los negociantes pioneros de la industria del acero y del hierro del Imperio Austrohúngaro. La madre de Ludwig se convirtió al catolicismo, y luego él la siguió, en encubierto desafío a su padre, aunque al morir no tuvo un entierro católico pues nunca practicó el Catolicismo.

Ludwig creció como el octavo y último de los hijos de una de las familias más ricas de Viena, donde se le ofreció un ambiente propicio para el arte y la intelectualidad. Sus padres eran aficionados a la música y todos sus hijos tuvieron dotes intelectuales y artísticas. La casa de los Wittgenstein atraía a gente culta, especialmente a los músicos. La familia recibía visitas frecuentes de artistas como Gustav Mahler. Toda la educación musical de Ludwig sería muy importante para él. Incluso utilizó ejemplos musicales en sus escritos filosóficos. Otra no tan afortunada herencia que pudo haber tenido fue la tendencia al suicidio: tres de sus cuatro hermanos varones se quitaron la vida. El otro (Paul Wittgenstein) se hizo pianista.
Wittgenstein mantuvo una posición muy crítica sobre sus colegas filósofos e incluso sobre lo que podían opinar de él otras figuras del ámbito científico. En sus opiniones, como siempre, no se mordía la lengua:
Me es indiferente que el científico occidental típico me comprenda o me valore, ya que no comprende el espíritu con el que escribo. Nuestra civilización se caracteriza por la palabra 'progreso'. El progreso es su forma, no una de sus cualidades, el progresar. Es típicamente constructiva. Su actividad estriba en construir un producto cada vez más complicado. Y aun la claridad está al servicio de este fin; no es un fin en sí. Para mí, por el contrario, la claridad, la transparencia, es un fin en sí. (Aforismos. Cultura y valor, 30)
Cuando acabó la Primera Guerra Mundial renunció a los $300 millones de lo heredado de su padre a favor de sus hermanas, con el acuerdo de que nunca le dieran un centavo, no amaba el dinero.
Murió en Cambridge el 29 de abril de 1951, tras negarse a recibir tratamiento médico contra el cáncer que sufría. Se dice que sus últimas palabras fueron: "Diles que mi vida fue maravillosa".

Definicions

Saber ordinari: És funda en l’experiència de la vida cuotidiana. És basa en el què de les coses.
Saber científic: Busca l’organització sistemàtica del coneixement i explicar el per què dels fets.
Saber filosófic: Cada sistema filsòfic pot valdre com una resposta, considerades com perspectives. El filòsof vol arribar a una resposta última.
Ciència(moderna): Qualsevol enunciat científic no només ha de formar part d’un saber rigorós, sinó que ha de poder verificar-se o falsar-se.
Mètode: Forma de pensar o d’actuar, prèviament planificada, ordenada i orientada a la consecució d’un fi.
Axioma: Principi fonamental indemostrable. No tots els mètodes parteixen de cossos singulars per evaluar lleis.
Inducció incompleta: És recolza en una sèrie de comprobacions generals, individuals, que no inclouen la totalitat dels casos.
Hipòtesi: Suposició provisional, que encara no ha estat confirmada.
Llei: Enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens, d’una manera regular i invariable.
Teoría: Enunciat universal, pel qual poden deduïr-setotes les lleis d’una ciència particular.
Falsació: Una hipòtesi es refuta, quan els fetsdel món, no coincideixen amb els fets deduitsd de la hipòtesi.
Comprensió: Captar-ne el sentit per situar-se dins del fets.
Mite: Fa referència a narracions fantàstiques que intenten explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes.
Mètode empiricorracional: Compta amb dues fonts de coneixement, els sentits i l’enteniment, pels quals accedim a dos nivells: El sensible i l’intel·ligible.
Mètode empirista: Tota filosofía segons la qual l’origen i el valor dels nostres coneixements depenen de l’experiència sensible.
Mètode trascendental: No mira d’esbrinar quin és l’origen del nostre saber, sinó que mira de fonamentar-lo i donar-ne raó.
Joc de llenguatge: Models que descriuen situacions comunicatives que estàn entrellaçats amb “ formes de vida “.
Hermenèutica no normativa: Considera que la filosofía ha de conformar-se en descubrir els elements que fan possible la comprensió.
Pretensions de validesa de la parla: Són les normes: veritat, veracitat, intel·ligibilitat i correcció moral. Tota comprensió que no les respecti, no serà correcte.
Ontología: Ciència que estudia l’esser.

Pg.31 - 1

Com justificaries que l'afirmació " Només se que no sé res", és una expressió que revela la saviesa de qui la pronuncia? En què consisteix la saviesa? Déntre els citats més avall, qui diries que és més savi?Raona la resposta.
b) Una vella que ha acumulat molta experiència en la seva llarga vida.
Perquè la saviesa, no només consisteix en saber molt de llibres, sinó també la experiència què dona la vida quotidiana, a les vivençes.

Pg.30 - Doc.12

A ) Per què l’existència de l’home actual és centrifuga i penúltima?Quines conseqüències té per a nosaltres?
Perquè renuncia a adoptar actituds radicals i últimes.
Angustia, coeficient de provisionalitat que amenaça dissoldre la vida contemporànea.

B ) Has viscut alguna vegada aquesta experiència que expluica Zubiri de replegar-se sobre un mateix?Enumera les preguntes que t’has fet o et fas en aquests moments de soledat.
No

C) Per Zubiri, quin és el problema de la filosofía contemporània?
La seva fórmula intel·lectual. Intenta anar més enllà d’un mateix.

Biografía
Ingresa en 1917 en el seminario de Madrid, donde estudia filosofía con Juan Zaragüeta y en 1919 con Ortega y Gasset en la Universidad de Madrid. Gana la cátedra de filosofía de esta Universidad en 1926. Con un permiso de estudios, asiste a cursos en Friburgo y Berlín, con Husserl y Heidegger. Tramita su secularización y contrae matrimonio en 1936 con Carmen Castro (hija del historiador Américo Castro).
Durante la guerra civil permanece en París donde trabaja en Física con Louis de Broglie y con Emile Benveniste en filología.
Al acabar la guerra acepta la cátedra de filosofía en Barcelona, y pide la excedencia por su descontento con el modelo de universidad vigente en aquel momento. Desde entonces impartió cursos privados, muchos de ellos publicados póstumamente. Contó entre sus díscipulos y colaboradores al jesuita español Ignacio Ellacuría y al filósofo chileno Jorge Eduardo Rivera, traductor de Ser y Tiempo, de Heidegger, asi como a el padre agustino Ángel Jubera. Falleció a la edad de 85 años en Madrid.
Su filosofía es de una gran originalidad, en ella destaca su elaboración de una nueva idea de la realidad. La realidad no es sinónimo de las cosas existentes sino que es lo presente en la percepción como siendo algo propio de lo dado, es a lo que Zubiri llama "de suyo". Ha ejercido gran influencia en la teología de la liberación y en las filosofías de la praxis contemporáneas. Durante un tiempo, para sobrevivir, se dedicó on su esposa a la traducción de textos: Una de sus traducciones más conocidas fue la que realizó de la obra "¿Qué es Metafísica?" de M. Heidegger. No fue un autor muy prolífico y durante su vida publicó: Naturaleza, Historia, Dios (1943) que es una recopilación de artículos publicados en revistas pricipalmente; Sobre la Esencia (1963) donde expone su concepción metafísica de la realidad centrada en la idea de sustantividad; y los tres tomos de Inteligencia Sentiente (Inteligencia y Realidad - 1980; Inteligencia y Logos - 1982, Inteligencia y Razón - 1983) en la que Zubiri describe su idea de lo que es la intelección del hombre. Actualmente sus cursos están siendo publicados por la Fundación Xavier Zubiri.
Obras
El hombre y su cuerpo (artículo) [1974]
Inteligencia Sentiente: Inteligencia y Razón (libro) [1983]
¿Qué es investigar? (artículo) [1983]