HUME: "Tractat sobre la naturalesa humana"

En aquest text David Hume fa referència a les “qüestions de fet” anomenades “judicis sintètics” per Kant. Aquestes no mostres una evidència necessària, són contingents i depenen de l’experiència (a posteriori). En aquest text també fa una crítica a la relació de causalitat. Amb la introducció d’Adam al text Hume vol explicar que ell en ser el primer home no partia del’experiència de fets passats i per això ell no pot tenir clar que és el que succeirà en un futur. Perque com Hume afirma al text, els humans estem determinats per un costum. Nosaltres analitzem fets passats i a partir d’aquests considerem que en un futur tornaràn a tenir lloc, com per exemple: “Si el sol ha sortit tots els matins fins a dia d’avui, res no ens pot fer pensar que demà no sortirà”.
Però realment nosaltres no tenim cap seguretat sobre aquest aspecte. Amb tot i això, Hume conclou que entre la causa i l’efecte no existeix cap connexió necessària, per això no a partir d’un fet A ha de succeïr necessàriament un fet B.

HUME: "Tractat sobre la naturalesa humana"

En aquest text Hume posa l’exemple del moviment de les boles de billar per explicar l’associació d’idees dins de la nostra ment, procés realitzat per la imaginació.
Hume parla de la contigüitat en temps i espai en aquest exemple. Explica que el contacte entre les dues boles ja s’havia establert abans del moviment, per tant les dues boles s’havien de trobar al mateix lloc i al mateix instant per tal de generar el moviment d’una gràcies a l’altre.
Una altre relació que esmenta és la de causa-efecte: de la topada entre una bola en moviment i una quieta (causa) s’esdevé el moviment de la segona bola (efecte). Però és necessàri explicar que entre la causa i l’efecte no existeix una connexió necessària, perquè del moviment de A pot esdevenir el moviment de B o de C o no esdevenir cap moviment. Només l’experiència pot mostrar que no sempre s’esdevingui el mateix efecte d’una determinada causa.

"El jo existeix?"

En un principi el "jo" introduït per Descartes semblava una teoria que s'havia d'acceptar sense crítica, i així és, però cadascú volia donar-li la seva impressió i traslladar-lo a la seva forma de pensar, com és el cas de David Hume. Hume concep el "jo" com un conjunt d'idees simples, unides per la imaginació.
En la meva opinió penso que sí existeix, però l'entenc com Hume i no com a Descartes. El "jo" com a substància pensant no pot existir, perque el "jo" no és ni constant ni permanent, sinò més aviat està vinculat a un canvi, perque: "jo no sóc el mateix jo que fa 3 anys" (jo no sóc jo sempre).
Quan jo penso en mi mateix no penso en el "jo". Entre les nostres percepcions no hi ha la impressió del nostre "jo", no podem tenir una idea sobre els canvis que pateix.