Raó Pràctica: Mira d’ orientar l’ acció, pel qual s’ oposa i imposa a les passions per orientar-nos cap a la consecució un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.
Metafísica: Part de la filosofia que tracta sobre alló què està mes enllà dels sentits, intenta arribar a la realitat en la seva totlitat.
Ultimitat: Característica bàsica de la metafísica, és a dir, el seu intent d’ arribar a les qüestions últimes, què són aquelles què no permeten seguir preguntant més.
Subjecte: Protagonista de l’ acció de conèixer.
Opinió (Kant): Estat del coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.
Interès emancipador: Per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió , que condueix a les ciències socials.
Dogmatisme: Veritat acceptada sense crítica. Posició d’ aquells què presuponen la capacitat de la nostra existència.
Escepticisme moderat: Típus d’ esceptivisme què cobnsidera què ens em de comportar amb alló què és més fiable.
Perspectivisme: Proposat per Jose Ortega i Gasset, manté què si és pot arribar al coeixement de la realitat, conjugant diferents perspectives.
Realisme: Model explicatiu del coneixement, què defineix què la realitat, exisiteix per si mateixa, independentment del subjecte. Coneixem la realitat tal com és.
Idealisme: Model explicatiu del coneixement, què afirma què la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix. No podem conèixer les coses com són sinó com se’ns mostren.
Noesi: Consciència que s’ obra a la realitat.
Prejudici: Judicis previs que hem de adquirir per educació, cultura, socialització, etc.
Ignorància: Estat de la ment en què s’ admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: Una afirmació s’ acepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: Considera evidents els primers principis, les dades dels sentits.
Adequació: La veritat s’ entén com una relació especial entre
Pragmatisme: Accepta la teoria de l’adequació, però la interpreta tenint en consideració la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals. Entén l’ adequació com a adaptació: un enunciat és cert si és apte per resoldre problemes o per satisfer necesitats.
Consens: Destaca la necesitat del diàleg, com a marc per anar descobrint cooperativament la veritat de les proposicions. La veritat és fruit de l’ acord entre persones.
Contingent: Allò que és, però podría no ser.
Necessari: Allò que és i no pot no ser. (2+2=4)
Virtualitat: Conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’ un suport tècnic.
